El Roig Arena es capbussa en el brillant univers musical d’Amaia

Prop d’11.000 persones s'han capbussat esta nit en l’univers d’Amaia al Roig Arena, en un dels concerts amb major aforament que l’artista pamplonesa ha oferit fins ara. Considerada ja com una de les veus més influents de la seua generació, Amaia ha tornat a demostrar la solidesa i la personalitat del seu directe dins de la gira “Arenas”.

L’espectacle va començar amb una posada en escena íntima i evocadora: Amaia, asseguda en un tamboret dins d’un cubicle escenogràfic, va interpretar dos temes del seu últim disc, Si abro los ojos no es real —un treball que traça un viatge cap al seu univers oníric—. Van sonar “Visión” i “Tocotó”, aquesta última una reinterpretació de “Corre, corre, caballito”. El repertori va transitar després pel delicat pop de “Magia en Benidorm” per a enllaçar amb “Com voce”, la seua col·laboració amb Judeline.

Acompanyada del seu inseparable piano, Amaia va construir un concert d’aproximadament dos hores en el qual va alternar intensitat i sensibilitat. Un dels moments destacats va arribar amb “La vida imposible”, una de les seues peces més estimades. També hi hagué espai per a la intimitat amb interpretacions al piano com “C’est la vie” i la seua versió de “Me pongo colorada”, el popular tema de Papá Levante. L’aparició de l’arpa va marcar un altre instant especial, quan es va recolzar en aquest instrument per a interpretar “Ya está”.

Al llarg del concert, la sensació va ser la de descobrir no una sola Amaia, sinó totes les seues facetes artístiques. Amb el pas de la vetlada, aquestes múltiples versions de l’artista es van desplegar amb naturalitat damunt de l’escenari, totes elles caracteritzades per un talent desbordant.

Un dels moments més emotius de la nit va arribar quan un grup de coristes es va unir a Amaia damunt de l’escenari per a interpretar “Despedida”, una cançó dedicada a l’àvia de l’artista, que va morir fa uns anys, i que es va convertir en una celebració de la vida.

A més dels temes del seu últim treball discogràfic, en el concert no van faltar cançons d’etapes anteriors, com “El relámpago”, “Nuevo verano”, “El encuentro” —interpretada en la seua versió d’estudi amb Alizzz— i “La canción que no quiero cantarte”, la seua coneguda col·laboració amb Aitana.

“Quedará en nuestra mente” va donar pas a un altre dels moments més commovedors: la interpretació del sentit homenatge a “Yamaguchi”, l’emblemàtic parc de Pamplona que ha vist créixer l’artista. El tancament definitiu va arribar amb “Aralar”, “Tengo un pensamiento” i “Bienvenidos al show”, posant fi —paradoxalment— a una nit que ha demostrat que, si bé Amaia brilla en els seus treballs d’estudi, és sobre l’escenari on la seua proposta artística assoleix una dimensió veritablement extraordinària.